5. m. Sociol. Organización social primitiva en que la autoridad es ejercida por un varón jefe de cada familia, extendiéndose este poder a los parientes aún lejanos de un mismo linaje.

Me he quedado con la quinta definición de la RAE porque es probablemente la que se acerque más al significado al que me refiero y voy a referirme siempre en el blog.

Las anteriores son estas:

1. m. Dignidad de patriarca.

2. m. Territorio de la jurisdicción de un patriarca.

3. m. Tiempo que dura la dignidad de un patriarca.

No dejan de ser puntos esenciales para reflexionar, pero desembocan en el mismo vertedero de violencias. Yo definiría el Patriarcado contemporáneo como el sistema social que se basa en dar el poder absoluto al hombre blanco, acomodado, cisgénero y heterosexual, y se diseña a su alrededor, sin contemplar el resto de razas, géneros, clases y sexualidades.

Para construir nuestra definición real  os comparto cómo perciben, se cuestionan y viven el patriarcado tres bonitas personas que han querido compartir su voz.

‍

Andrea 24, poeta de verso y mirada, pensadora a tiempo completo y ávida lectora. Mirada direccionada al cuestionar y reivindicar siempre cruzando la puerta de lo obvio. /ella/ @andreazubii

Vaig assabentar-me del que era el Patriarcat amb disset o divuit anys, llegint per internet sobretot,” los memes y lo que parecen tonterías” han ajudat molt. Jo veig que la gent jove, la gent que puja, ja ho té com molt assimilat; jo havia de lluitar als dinars familiars i ara tothom més o menys sap què significa. Per mi el patriarcat és una superestructura, jo crec que va néixer amb el capitalisme i jerarquitza els homes per sobre les dones i les dissidències. Per mi la definició és aquesta, però és xungo, és ampli. Per canviar crec que s’ha de començar per l’educació i això no s’està fent a nivell institucional. Que després penso que si les famílies des de casa ensenyessin el contrari no se si funcionaria. Es podrien aprofitar assignatures com ciutadania on, agafa’t-hi, fèiem activitats com dissenyar un outfit per esdeveniments concrets: tu creus que això és aprofitar l’assignatura? Feminisme i educació sexual, per exemple, molarien com assignatures. Potser nosaltres que ens movem en entorns on sembla que queda clar què és el feminisme i el patriarcat, pensem que estem millor, perquè no sortim d’aquests espais. Per exemple, al curro jo parlo amb les cuineres de tot, sóc així “oversharing”, i em vaig trobar una bifòbia i un de tot; tot el dia fent bromes al respecte, que no ho fan amb mala intenció, però és una dinàmica de violència. Jo pensava que podia parlar del que fos, però depèn de l’entorn. No intento fer pedagogia, tampoc em defenso, em cansa. Per mi és una causa perduda i és trist perquè a mi no m’ofèn, però a altra gent potser sí. Patriarcat ÉS una paraula arcaica, i sona a obsoleta però no ho està (la Frida, la seva gossa, confirma udolant). Hi ha coses que tenim que no tenen els homes crec, sense anar més lluny, el síndrome de la impostora: un tio no està revisant contínuament el que fa i el que no, aquesta pressió, una pressió que és amb tot, física i intel·lectualment, no es qüestiona les coses. O la rabia per exemple, pel simple fet de sentir-la em sento culpable, és un calaix extens. Últimament tinc el dilema d’on està el límit entre allò imposat i el que em ve donat. A mi m’agrada ser complaent i cuidar la gent per exemple, ho hauria de canviar?. Tenim el patriarcat interioritzat fins i tot dins el subconscient i de maneres que semblen més genuïnes de la nostra manera de ser, fins i tot en allò íntim o irrenunciable on hem construït identitat, està tocat per un context històric concret i una forma d'estar al món apresaI.

La veritat és que des de que vaig començar a informar-me i a participar activament he sigut capaç de fer front a eixos prejudicis i a tot això que el patriarcat espera de mi. Sent tu mateixa pots fer molt per la lluita, perquè si calles i et deixes dominar per eixos patrons i per eixos prejudicis, el patriarcat guanya la lluita fent que una persona més no puga ser feliç i es tinga que limitar a si mateixa.

Maya 21, viñetista y escritora no declarada, actriz, en carne y doblaje, cantante, locutora de radio y también estudiante de literatura. Visión crítica láser sin necesidad de gafas, solo una enorme inquietud detrás de unos ojos abiertos y un discurso igual de ordenado que perspicaz. /ella/

El patriarcat és un sistema d’organització, segons el meu punt de vista. Com a sistema té certes normes i certs pressupòsits que marquen una manera d’actuar de l’individu en societat i en generen una definició pel que fa a la seva actuació concreta  i identitat. És una definició molt de diccionari, però la veig així. Per curiós que sembli, vaig descobrir primer el terme matriarcat, amb onze anys, perquè em vaig llegir  El clan de la lloba de la trilogia de La guerra de les bruixes de Maite Carranza, que  parlava d’un matriarcat de bruixes etc… i és clar, jo amb onze anys pensava “si hi ha un matriarcat ha d’haver-hi un patriarcat”, i “llavors deu ser un sistema on qui mana són els homes”. Tornant a la definició, és tot el que he dit adaptat a la figura masculina, hombre blanco cishetero etcètera. Crec que això devia descobrir-ho als dotze anys, tot i que adonar-me del concepte real, com el visc avui i ara, al voltant dels setze anys. Amb el patriarcat passa una mica aquest fenomen psicològic que es dona quan descobrim un concepte i no podem parar de veure’l a tot arreu. I aquesta edat és un moment típic de descobrir-ho, perquè comences a viure en societat, i entres a festes i a discoteques, et deixen passar una mica més al món dels adults, (no és que siguis una criatura en una bombolleta) i vas a manifestacions, i parles amb adults, penses més sobre el que comporta la teva experiència. Sobretot a l’institut, que és un lloc molt salvatge i molt sexista i hi ha gent que ho passa fatal: allà veus cosetes.

El que jo veig ara és que l'universitat de per si és com una institució molt rància, però és un problema a nivell estructural i passa a totes les facultats. No conec les xifres, però hi ha un nombre molt més baix de professores dones i alhora n’hi deu haver moltes més a secretaria i servei de neteja. Dins aquest context, que ja té una institució bastant patriarcal, no és d'estranyar que sobretot a estudis literaris, que és una carrera molt elitista i conservadora, el pla d’estudis vagi envoltant a les figures masculines i hi hagi menys dones. I sí, la majoria de lectures son obres masculines. (Em treu dos dossiers de dues assignatures i em recita l’índex que repassa “grans autors” i destaca Martin Heidegger on apunta “estem estudiant un nazi” i en repassem la biografia i els seus arguments per acabar amb qualsevol dubte respecte la seva postura política i legal). Les dones professores, algunes, inclouen alguna autora a la llista de lectures, no sempre, però algunes ho intenten i totes són molt putes ames i bastant feministes, però també s’entén que s’han de cenyir al que se'ls demana i s’espera del grau. El quatrimestre passat si van haver-hi cinc profes dones, ara en tinc dues de cinc, bueno, coses que passen. Una cosa curiosa: hi ha un profe més jove que parla en femení i va més d’aquesta branca, però després va posar tot homes a les lectures. Hi ha gent que està a la zona gris. 

Jo crec que seria possible canviar tot això però ja no seria estudis literaris, tal i com han estat formalitzats, seria una altra cosa, perquè estan definits per això. Però si hi hagués una carrera més inclusiva, feminista, on a més es parles de la teoria de la literatura jo hi aniria. Estic quasi segura que es va plantejar als noranta (es disposa a buscar dades exactes molt preocupada), que es devia incloure tot el tema de la ètnia i el racisme amb aquella (no sabem quin número) onada feminista. Hi ha gent que et diria coses molt diferents d’aquest grau, amb les meves amigues som molt crítiques perquè la gran majoria som noies i estem tot el dia estudiant senyors. Fort.