El més sincer, el més sensat i el més poètic seria dir-vos que em vaig sentir guapa a partir dels 14 anys, però no és així. Aquest va ser l’últim cop. 

Quan el meu cos va començar a madurar i de sobte apareixen parts que no saps com vestir, que no saps com portar, que vols submergir entre les teves costelles.

Em vaig sentir guapa fins als 14 anys perquè quan em preguntaven si era un nen o una nena jo responia: ens hi juguem un pols?

I sempre guanyava tots els polsos de l’escola perquè per dins volia deixar de patir. 

Ara en tinc 24, i 10 anys després penso que el més sincer, el més sensat i el més poètic seria no parlar de les conseqüències de la feminitat, o de la no feminitat. De convènce’m que el meu cos també és un lloc de calma, de no discutir sobre la inclusió, les etiquetes, els prejudicis, la justicia. Seguir sense aceptar que la diferencia és el que ens fa ser. Sempre i radicalment. 

Des dels 14 anys m’he deixat de sentir guapa perquè he crescut, m’he transformat, he trepitjat altres llocs – potser més valents, potser menys amables – però mai m’he acabat de sentir d’enlloc.

Fins que un dia entens que no hi ha res de dolent en el creixement, en la transformació, en perdre’m en el silenci, en descobrir-lo. Perquè aquesta és la por, i aquest és el procés. 

Miro les meves mans, les teves, les nostres, i són les mateixes. I potser penso que el més sincer, el més sensat i el més poètic seria acceptar que la meva identitat no encaixa dins de la normativitat. Però què és viure en un món que parla d’identitats sense mirar-se als ulls?

Jo no vull seguir jugant-me polsos per sentir que encaixo en unes mans alienes. Jo vull agafar-me de les meves per dir-me que dins hi viu una comunitat sencera. Plena de persones noves cada mes, que van i tornen i es proclamen. Que es qüestionen, que lluiten, que s’aixequen i que no paren. Que vesteixen amb pantalons, que es maquillen molt (què és molt?), que no precisen de res. 

Potser el més sincer, el més sensat i el més poètic és acceptar que la nostra és la política de la revolución. Perquè la llibertat no pot existir fins que els més vulnerables siguin lliures. 

Així que ara que, cada cop que ens proposin un pols, els diré:

He treballat tant per arribar fins aquí que, el més sincer, el més sensat i el més poètic será permetre’ns parar, gaudir de les vistes i agafar-nos les mans.

‍

‍